De totes les figures del bestiari
festiu, cap altre ha gaudit ni gaudeix de tanta popularitat com el drac. Una
bona mostra n'és el fet que en les èpoques magres del bestiari, la figura que
més ha sobreviscut arreu de la nostra geografia ha estat el drac. Avui mateix, si
donem un cop d'ull a l'inventari de bèsties de la festa, la més abundant
segueix essent el drac. Simbologicament el drac és ambivalent, amb connotacions
tant positives com negatives. La seva significació també és dual, tant pot
representar el mal en el seu estat més pur, com és el guardià d'un tresor que
tant pot ser material com espiritual. En aquesta segona significació, és també
l'adversari que cal vèncer per accedir a l'objectiu desitjat.
El drac com a símbol demoníac o del mal,
s'identifica amb la serp, encara que físicament tingui parts de molts altres
animals. La raó essencial, a més del fet del seu aspecte terrible, és que també
ha de compendiar els quatre elements: terra, aigua, foc i aire. Per aquest
motiu llença foc, té ales, té escates i té dents de llop o de lleó.
Els dracs són un compendi amb les parts
dels animals més perilloses i que més han alimentat les pors dels nostres avantpassats.
El drac és la figura animal que més
microsignificats té. Resumint només alguns casos, en alquímia els dos dracs
enfrontats representen la neutralització de les tendències adverses. A la doctrina
hindú, el drac és, entre altres coses, la immortalitat. A l'antiga Xina, el
drac s'identifica amb l'emperador i per tant és una força celestial, creadora i
ordenadora. A l'anglès país de Gales, es van enfrontar un drac blanc i un de
vermell i són enterrats al centre de l'illa, és a dir la terra de Gales és un
drac.... En qualsevol cas, tant en la vessant positiva com en la negativa, totes
aquestes accepcions del drac no són altra cosa que diferents aspectes d'un
símbol únic: poder diví i força espiritual.
Sant Miquel, el drac i l'infern
Habitualment, Sant Miquel té xafat sota
el seu peu al dimoni, a l'hora que l'amenaça furiós amb l'espasa. En moltes
ocasions i sobretot amb anterioritat a la popularitat de Sant Jordi, aquest dimoni
és un drac. No el podem confondre amb Sant Jordi, perquè aquest capità general
dels exèrcits celestials, a més de la cabellera rinxolada, porta les corresponents
ales d'àngel.
En aquests casos, el drac és el mal en
estat pur i per tant és ben lògic que sigui equiparat al dimoni. Ara bé, dins
la iconografia cristiana, el més abundant és la boca d'un drac enorme
assimilada a l'infern, amb tot de condemnats al seu interior. Aquesta imatge és
molt comuna al marc de les portalades esculpides de les catedrals romàniques i
gòtiques. Sempre és al costat dret mirant des de fóra i és el complement ideal
de Sant Miquel i el dimoni quees reparteixen les ànimes tot pesant-les amb unes
balances.
En els nomenaments de cavaller a l'Edat
Mitjana, la fórmula que es deia era: "Per Sant Jordi i per Sant Miquel,
et nomeno cavaller..."
La santedat que mata dracs
La tipologia general de dracs
llegendaris vençuts per sants, no té res a veure amb accions violentes o
enfrontaments sagnants. La llegenda més famosa és la de la Tarasca de Tarascó,
a la Provença francesa. Allí aquesta bèstia, que no se sap si deu el seu nom al
del poble o el poble el deu a la bèstia, es dedicava a assolar els entorns fins
que Santa Marta se li va presenta, armada només amb la seva santedat. La
Tarasca es va amansir davant de la santa i aquesta va lligar-la amb el cordó de
la seva túnica, portant-la fins a Tarascó on la gent del poble en van fer mandonguilles.
Sense anar tant lluny en tenim un altre
exemple similar a l'estany de Banyoles. Mentre els exercits carolingis
assetjaven Girona, que estava en poder dels moros, de l'estany sortia un drac
que feia estralls entre les tropes cristianes. El monjo Mer, el mateix Sant Mer
que segons la llegenda va donar nom al poble d'Amer, es va encaminar al cau de
la bèstia i va tornar-la al campament de les tropes de Carlemany, completament manyaga
i lligada pel coll amb la seva estola. No cal dir que també en aquest cas, els
soldats van estossinar-la sense miraments. Aquestes llegendes no són casos
únics i representen la santedat vencedora del mal pur, només amb la força de la
fe.
Article
publicat a la revista “Gegants”. Novembre de 1998
Jan Grau
